TRES POEMES DEL RECTOR DE VALLFOGONA

AL CRÍTIC LECTOR

Ara baixes la vista envers la immunda
gruta de l'univers, alberg de pena,
on jamés s'ha avingut la llum serena
ab les tenebres de la nit profunda;
ara en lo cel, que de claror abunda,
mires dels signes la dorada vena,
i en la gran bola d'alimàries plena
les pollagueres fermes, on se funda;
ara te'n vages a la terra freda
a qui lo sol ab raigs escasos mira,
o a la que lo equinocci més abrasa,
entres en mar tempestuosa o queda,
en terra estigues sossegat o ab ira,
sempre, pio lector, seràs un ase.

A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE SE PENTINAVA EN UN TERRAT AMB UNA PINTA DE MARFIL

Amb una pinta de marfil polia
sos cabells de finíssima adzabeja
a qui els d’or més fi tenen enveja
en un terrat la bella Flora un dia.
Entre ells la pura neu se descobria
del coll, que amb son contrari més campeja,
i a la mà que com el marfil blanqueja:
pinta i mà d’una peça pareixia.
Jo de lluny tan atònit contemplava
el dolç combat que amb extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien,
que el cor enamorat se m’alterava
i temorós d’alguna gran desgràcia
de prende’ls treves ganes me venien.


Ai, cap de déus en vós, nimfa d'aigüera...
 
¡Ai, cap de déus en vós, nimfa d'aigüera,
que us ho vull dir amb frase catalana!
¿No us era molta sort que ma sotana
tocàs vostra faldilla mandonguera?
¿No sabem tots que en vostra claveguera
entren mil reguerons cada setmana,
i que en l'obert clivell d'eixa magrana
piquen tots los pardals d'esta ribera?
Si per desopilar-me de pecúnia
al florejat tenor de mon precari
voleu mostrar-vos espinosa i grave,
perquè us vull traure prest d'aqueixa angúnia,
sapiau què és lo tresor de mon armari;
dos prunes solament, i un famós rave!







Retrat del Rector de Vallfogona

Mimesi: grup de recerca dedicat a les poètiques de la literatura catalana del Renaixement, Barroc i Il·lustració.